︎


Edu Bermejo


València, 1984




︎ SHOP ONLINE 


Eduardo Bermejo és un artista que ha creat un món introspectiu i hermètic, a vegades influenciat pel cubisme. Representa estats anímics amb formes i cromatismes violents per a després endinsar-se en composicions abstractes en les quals les imatges, principalment rostres, són difícils de distingir malgrat conservar les seves formes més característiques.En el seu treball, Bermejo també utilitza composicions surrealistes que inclouen figures humanes, objectes recognoscibles i fragments de pintures clàssiques, enriquits amb una rica iconografia i simbologia d'arrel daliniana. Les seves obres presenten una mescla d'estils artístics que abasten moviments avantguardistes, des de l'abstracció fins al cubisme i el surrealisme. A Bermejo l'apassiona representar cares i rostres, utilitzant traços negres voluptuosos i retorçats. Aquests rostres paroxismals es van convertir en un segell iconogràfic de la seva obra i solien incorporar elements fantàstics, fantasmagòrics, absurds i delirants, que utilitzava no sols com un mitjà d'entreteniment, sinó també per a desafiar lògiques convencionals.

(Text a partir de la crítica de Francisco Agramunt)

///ESP
Eduardo Bermejo es un artista que ha creado un mundo introspectivo y hermético, a veces influenciado por el cubismo. Representa estados anímicos con formas y cromatismos violentos para luego adentrarse en composiciones abstractas en las que las imágenes, principalmente rostros, son difíciles de distinguir a pesar de conservar sus formas más características.
En su trabajo, Bermejo también utiliza composiciones surrealistas que incluyen figuras humanas, objetos reconocibles y fragmentos de pinturas clásicas, enriquecidos con una rica iconografía y simbología de raíz daliniana. 

Sus obras presentan una mezcla de estilos artísticos que abarcan movimientos vanguardistas, desde la abstracción hasta el cubismo y el surrealismo.

A Bermejo le apasiona representar caras y rostros, utilizando trazos negros voluptuosos y retorcidos. Estos rostros paroxísticos se convirtieron en un sello iconográfico de su obra y solían incorporar elementos fantásticos, fantasmagóricos, disparatados y delirantes, que utilizaba no solo como un medio de entretenimiento, sino también para desafiar lógicas convencionales. 

(Texto a partir de la crítica de Francisco Agramunt)



︎Contacte