︎
Felipe Almendros
DIY (Do It Yourself)
16 Abril - 29 Maig, 2021
︎ SHOP ONLINE
Felipe, el pintor
de la vida moderna
Per Xavi SellésL’any 1863 l’escriptor i poeta Charles Baudelaire va publicar el seu assaig El pintor de la vida moderna. Hi animava els artistes de l’època a observar el present i deixar de banda els temes i les formes del passat. Per això els artistes havien de moure’s en la multitud, ser uns flâneurs capaços d’extreure l’etern del transitori. “La modernitat és allò transitori, allò fugaç, allò contingent, la meitat de l’art, l’altra meitat del qual és allò etern i immutable” continua dient mentre exigeix als artistes de l’època que ocupin el lloc que els correspon: captar la realitat que els envolta i ser-ne cronistes. Anys més tard, va ser el filòsof Walter Benjamin qui va refermar el terme flâneur com una figura important en l’experiència urbana.
Felipe Almendros és un perfecte flâneur, algú que observa i alhora en forma part. Les seves cròniques visuals són del barri, del seu grup de música, de les festes, dels excessos, de la luxúria per la vida. És un modern guy com Iggy Pop a la seva famosa cançó Lust for Life.
La seva obra respira proximitat i honestedat, és autobiogràfica al màxim. Felipe reposa en un urinari qualsevol d’una disco qualsevol, cubata a la mà i sense forces ni per aixecar el cap mentre, entre rialles, li fan una foto que quedarà plasmada en un dels seus quadres icònics. A la sortida és el seu col·lega el que acaba dins un contenidor de les escombraries... ha estat una llarga nit que van començar ballant i bevent (o inhalant popper, qui sap) disfressades de geishes en un pis del Raval.
Són escenes de la nit menys glamurosa d’aquesta Barcelona del design que tant ens venen. En elles s’hi troba l’artista, bàsicament perquè és part de la seva vida. Igual que a les pintures del seu antic barri Llefià a Badalona, on retrata amb un hiperrealisme aclaparador la gent del seu carrer.
A les seves últimes obres s’ha tornat més ràpid i menys preocupat pels detalls. La pinzellada ara és més gruixuda, àgil i descarada. Reprodueix l’impacte de la llum, sobretot del flaix de la càmera als seus personatges. Salvant les distàncies, Felipe Almendros em recorda Édouard Manet (1832-1883), aquell artista que en solitari va burlar el cànon de l’Acadèmia francesa, va fer possible l’impressionisme i es va erigir honrosament com a portaveu d’aquesta modernitat de què parlava Baudelaire.
_____________
///ESP
En el año 1863 el escritor y poeta Charles Baudelaire publicó su ensayo El pintor de la vida moderna. En él animaba a los artistas de la época a observar el presente y a dejar de lado los temas y las formas del pasado. Para ello los artistas debían moverse en la multitud, ser unos flâneurs capaces de extraer lo eterno de lo transitorio. “La modernidad es lo transitorio, lo fugaz, lo contingente, la mitad del arte, cuya otra mitad es lo eterno e inmutable” continúa diciendo mientras exige a los artistas de la época que ocupen el lugar que les corresponde: captar la realidad que les rodea y ser cronistas de ella. Años más tarde, fue el filósofo Walter Benjamin quien afianzó el término flâneur como una figura importante en la experiencia urbana.
Felipe Almendros es un perfecto flâneur, alguien que observa y al mismo tiempo forma parte de ello. Sus crónicas visuales son de su barrio, de su banda de música, de sus fiestas, de sus excesos, de la lujuría por la vida. Es un modern guy como Iggy Pop en su famosa canción Lust for Life.
Su obra respira cercanía y honestidad, es autobiográfica a tope. Felipe reposa en un urinario cualquiera de una disco cualquiera, cubata en mano y sin fuerzas ni para levantar la cabeza mientras, entre risas, le hacen una foto que quedará plasmada en uno de sus icónicos cuadros. A la salida es su colega el que acaba dentro de un contenedor de la basura… ha sido una larga noche que empezaron bailando y bebiendo (o inhalando popper, quién sabe) disfrazadas de geishas en un piso del Raval.
Son escenas de la noche menos glamurosa de esa Barcelona del design que tanto nos venden. En ellas se encuentra el artista, básicamente porque es parte de su vida. Al igual que en las pinturas de su antiguo barrio Llefià en Badalona, donde retrata con un hiperrealismo apabullante a la gente de su calle.
En sus últimas obras se ha vuelto más rápido y menos preocupado por los detalles. La pincelada ahora es más gruesa, ágil y descarada. Reproduce el impacto de la luz, sobre todo del flash de la cámara en sus personajes. Salvando las distancias, Felipe Almendros me recuerda a Édouard Manet (1832-1883), aquel artista que en solitario burló el canon de la Academia francesa, hizo posible el impresionismo y se erigió honrosamente como portavoz de esa modernidad de la que hablaba Baudelaire.